LA REPRESSIÓ A LLEIDA

Des de l’abril de 1938 fins al desembre de 1945, el nombre  d’ empresonats estava a l’entorn dels 30.000. La presó acollia més empresonats dels que hi podien haver.

Els primers mesos de 1939 el nombre d’ empresonats dels quals, la majoria eren polítics, era superior als que estaven en llibertat. Aquest ambient repressiu es va veure incrementat per la presència dels camps de concentració de la Seu Vella. Fins el 1945, van ser  558 les persones executades a Lleida, a les qualls se n’afegirien 148 d’afusellades sense judici i 169 que morien  a la presó.

A aquestes 875 víctimes documentades cal sumar les 400 persones no documentades que van ser afusellades en els cementiris de Lleida, Almacelles i Alpicat.

Molts dels empresonats als camps de concentració van ser obligats a treballar, a través de Regions Devastades, en la reconstrucció d’edificis i en el desenrunament i l’obertura dels carrers. Els vençuts havien de reconstruir allò que, segons el règim, havien destruït.

A la condició d’ empresonat, s’hi afegien les dures condicions de vida i tracte. Alguns morien abans de ser executats o posats en llibertat condicional, ja fos per malalties, fam, accidents “laborals” i casos de suïcidi.

CONFISCAIONS I DEPURACIONS

D’una banda es van confiscar les propietats de la majoria dels exiliats i dels polítics republicans. De l’altra, els béns de tots els partits, els sindicats, les associacions i les entitats vinculats als republicans van passar en engrandir el patrimoni de les institucions del règim. A Catalunya, es calcula que van patir les sancions econòmiques i la confiscació de béns més de 10.000 persones de la província de Barcelona i prop de 4.000 a la província de Lleida.

El franquisme, a través de la Causa General, també va cercar informacions sobre les persones amb l’objectiu de posar en marxa les depuracions o purgues entre els funcionaris públics i alguns treballadors del sector privat. Amb aquest objectiu es buscaven dades diverses de cadascun, les quals formaven el seu expedient. Darrere de cada expedient hi havia un informe de les forces vives de la població, representades per l’Ajuntament, la Falange, la Guàrdia Civil i l’Església, marcat per un interès especial a buscar i penalitzar tot allò que tingués relació amb els rojos.

D’aquesta manera, el franquisme va expulsar del món laboral totes aquelles persones que s’havien destacat a favor de la causa republicana. Es va dur a terme una depuració generalitzada dels funcionaris i es va pressionar per tal que es procedís de la mateixa manera en el sector privat. La depuració es va fer amb criteris arbitraris i amb un tractament força diferenciat i discriminatori tant en el sector públic com en el privat.

Així, el 1939, va establir-se per llei que només es mantindrien en els seus llocs de treball aquells funcionaris que mostressin clarament la seva adhesió al Movimiento Nacional. Es tractava no solament de sancionar els desafectes amb el nou règim, sinó de crear un funcionariat fidel, disciplinat i atemorit que fos la base de la construcció del Nou Estat. Als organismes oficials la depuració va exercir-se amb fermesa. La depuració fou total i rigorosa en els diferents sectors de l’administració pública de Catalunya.

Nens en una escola de Lleida durant la postguerra

Un dels sectors on va ser especialment severa va ser en l’ensenyament, i en particular entre els mestres de les escoles públiques. El cos de funcionaris de magisteri va ser objecte d’una dura depuració i una tercera part de tots els mestres de Catalunya van ser sancionats amb la pèrdua definitiva de la seva plaça, la suspensió temporal de sou i feina o el trasllat forçós de la seva destinació.

INSTRUMENTS DE REPRESSIÓ

La repressió durant la dictadura fou molt important ja que per mitjà d'aquesta es va instaurar la por a la població per tal d'evitar qualsevol tipus d'oposició al règim, protesta o manifestació en contra del poder.

Per tal de dur a terme la repressió política, es van fer camps de concentració on hi havien recollits molts dels que havien lluitat per la república. Allà estaven en condicions de vida infrahumanes; el que comportava una mala alimentació, unes condicions higièniques i sanitàries pèssimes i a més havien de patir el maltractament per parts dels falangistes i els jutges militars. Igualment ho passaven els presos polítics.

Aquelles persones que eren detingudes per portar a terme alguna activitat antifranquista eren cruelment torturats. D'aquesta manera podríem dir que la tortura es va convertir en l'element de càstig característic de la nova brigada social o dit d'altra manera, de la policia política. Molts dels que van patir tortures van quedar amb seqüeles físiques i psíquiques, mentre que d'altres van ser directament executats. La jurisdicció militar va legalitzar la repressió política i fins i tot, es dedicava a castigar als vençuts de la guerra i a penalitzar les llibertats democràtiques per mitjà dels consells de guerra, els quals jutjaven als involucrats imposant-los penes de mort i condemnes de presó.

Aquesta repressió fa formalitzar-se amb la” Ley de Responsabilidades Políticas”, la funció de la qual era castigar aquelles actituds i ideologies contràries al règim. Però la característica més important d'aquesta llei era el seu caràcter retrospectiu ja que també penalitzava aquelles actituds o comportament que s'haguessin produït amb anterioritat.

EL RACIONAMENT

El racionament comensa entre els anys 40 i 41.Va durar aproximadament 2 anys. Només hi havia 1cartilla per familia. Cada setmana s'anunciava el producte que podien anar a buscar. Aquest producte només es donava un cop al mes, i el que et donaven ho havies de racionar per a que et dures aquest mes.
Apart de les cartilles de menjar també i havia cartilles pel tabac.
 En les ciutats es passava més gana que en el pobles, ja que la gent de poble podia cultivar o criar el seu menjar. Els rics solien guardar les peladures de patata que donaven als pobres per a que se les menjesin.
El cabó que utiliztaven per cuinar també es racionava.
Molta gent robava o guardava la cartllida d'un difunt per així poder tenir més merjar.

GENOCIDI CULTURAL

La persecució de la llengua i la culturacatalanes durant el franquisme fou una constant del règim, nascut d'una rebel·lió militar el juliol de 1936.

Hi havia una violència total contra qualsevol expressió pública de la llengua i la cultura catalanes: qualsevol manifestació en català era perseguida o prohibida i en molts de casos penalitzada amb fortes multes. A la postguerra la llengua arriba a ser tan perseguida que fins i tot és prohibida en la grafia de les làpides dels cementiris. També a les esqueles i als recordatoris.

Durant la guerra civil l'animadversió contra la llengua catalana arribà fins a l'extrem de fer sospitosos els noms pròpiament catalans: per exemple, Montserrat, Núria, Jordi etc. i també s'arribà a castellanitzar la fonètica dels cognoms, pràctica i actitud que es mantingué fins a les acaballes del franquisme.

Durant l'ocupació de Catalunya per les tropes franquistes hi va haver soldats que es van sorprendre de veure que la llengua catalana fos la pròpia de tants i tants habitants. I això provocà una doble actitud: la majoritària, de rebuig i minoritàriament, una descoberta impensada que obrí la intolerància malgrat les passions de les autoritats militars i les noves jerarquies polítiques.

ELS ESPIES DE FRANCO

Franco té espies per tota la costa mediterrània francesa i la frontera pirinenca. La seva xarxa d'espies vigila de prop l'enemic republicà i obté una informació que serà clau per assenyalar els objectius que es bombardejaran arreu del país.

 
Franco va guanyar la Guerra Civil espanyola gràcies a SIFNE,  xarxa d'espies que havia organitzat a França.

Es va fer un documental, "Espies de Franco" (Batabat), que narrava per primer cop qui formava part d'aquesta xarxa, com es movien, quins objectius perseguien i quines conseqüències van tenir les seves accions.
En un viatge de Marsella a Barcelona, passant per París, Brest i Biarritz, el director del documental, Xavier Montanyà, va investigar la xarxa d'espies, formada per noms com Julián Troncoso, Josep Pla o Carles Sentís, i recupera arxius inèdits que la policia secreta francesa tenia sobre aquests fets.
Franquistes, catalans i espies.

Julián Troncoso

SIFNE operava des de França i va servir per interceptar vaixells carregats d'armes per als republicans, però també servia per bombardejar ciutats com Barcelona i Lleida i, doncs, per matar milers d'innocents.

L'escriptor Josep Pla i el periodista Carlos Sentís són dos dels espies que van treballar, des de Marsella, per la xarxa franquista. Però no són pas els únics.

El SIFNE també tenia informadors a Barcelona, per exemple, que van donar la localització de dos-cents punts de la ciutat que s'havien de bombardejar. La majoria de llocs eren estratègics i militars, però les bombes no sempre els encertaven; a més, els punts seleccionats eren envoltats de cases de gent innocent. I aquesta gent va morir.

Entre la documentació trobada a l'estat major franquista, i que un historiador aporta, hi figuren noms d'informadors del SIFNE; són noms de l'alta burgesia catalana, com Pedro Rivière, Manuel Vidal-Quadras, Pedro Salisachs o Felipe Bertran Güell. Molts donaven informació dels punts de la ciutat que calia bombardejar.

Un dels màxims impulsors de la xarxa va ser Bertran i Musitu, com va explicar en el seu llibre 'Experiencias de los servicios de información del nordeste de españa (SIFNE) durant la guerra' (Espasa-Calpe).

Josep Bertran i Musitu

Bertran i Musitu va ser format i entrenat pels nazis. Un altre dels noms que hi apareix és el de Francesc Cambó, fundador de la Lliga Regionalista i mecenes de la xarxa, com el banquer Joan March.